Els franquistes Carles Sentís Anfruns i Josep Pla, es van burlar dels republicans que omplien els camps d’internament del sud de França
Els franquistes Carles Sentís Anfruns i Josep Pla, es van burlar dels republicans que omplien els camps d’internament del sud de França
I Sentís es va fer franquista
Tal com va fer Pla, es va burlar dels republicans que omplien els camps d’internament del sud de França
Vuitanta anys després de l’inici de la Guerra Civil, el valor de la memòria segueix sent un signe de la qualitat democràtica d’un país. Davant de la manca de memòria institucionalitzada i la poca feina que, amb alguna excepció ocasional, fan les institucions representatives sobre aquest tema, cal reivindicar la tasca sorda, rigorosa i constant de la investigació acadèmica, duta a terme sobre el paper que van jugar determinats personatges durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Un d’ells va ser el lloat columnista Carles Sentís, mestre de periodistes i de la crònica com a peça de museu, el conspicu cronista del procés de Nuremberg, presumpte aliadòfil i gran impulsor de la tornada de Tarradellas a Catalunya, segons els seus apologetes.
Però per contrastar aquests suposats atributs amb la realitat dels seus actes, va bé conèixer el molt il·lustratiu treball del professor Francesc Vilanova, de la Universitat Autònoma de Barcelona, Fer-se franquista. Guerra Civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946), un llibre que va veure la llum l’any passat a Palma, a través de l’editor Lleonard Muntaner, davant la sorprenent impossibilitat de publicar-se a Catalunya.
Vuitanta anys després de la Guerra Civil, sí, aquell drama col·lectiu que va venir després del cop militar contra les institucions democràtiques de la II República espanyola. Un intent de modernitzar un país summament endarrerit, truncat una vegada més per les forces de la reacció política. Com tants altres, d’aquestes forces va formar part Carlos Sentís Anfruns, periodista català i en català fins a la primavera del 1936, i que sense solució de continuïtat va passar, en les seves pròpies paraules de gener del 1947, a ser “el ejemplo típico […] de una generación españolísima: ‘Somos sencillos y optimistas; y la fe ciega en España nos inunda el espíritu y el alma'”.
En aquest lapse de temps, el periodista i home de negocis que va ser Sentís exerceix de secretari del ministre falangista Sánchez Mazas, fa d’espia de Franco a Marsella i Londres, escriu per a Destino, la revista falangista on campen pels seus furs els catalans de Burgos (Vergés, Pla, Agustí, etc.). En aquest temps, tal com va fer Pla, es burla dels republicans que omplen els camps d’internament del sud de França: “[…] cayó el de la FAI, sin afeitar y con su eterna trinchera o abrigo de cuero; el republicanete de Madrid, con su cabellera engomada; el catalán pedante, que se creía en su casa o sea en el Centro de Dependientes del Comercio y de la Industria…”. I continua: “Claro que a los gendarmes les faltó tiempo para meterlos en los campos insalubres e inhabitables, donde nuestra piedad cristiana nos obliga a compadecerles profundamente…”. En aquest temps també, el nostre home, que va presumir de ser un brillant corresponsal quan va cobrir el final de la II Guerra Mundial a Alemanya, s’apuntava sense gaires escrúpols i amb un entusiasme militant a l’antisemitisme del qual feia bandera el règim. Vegem-ho. Visita al camp de concentració de Dachau un grup de periodistes tutelats per l’Exèrcit dels Estats Units i davant la visió dels presos que seran alliberats, Sentís dóna una mostra de la seva sensibilitat i escriu en la seva crònica de mestre del periodisme: “Conforme avanzamos, parece que vamos a entrar en una Exposición o Feria de Muestras. Ya es esto en parte. Las muestras que hay cerca de la entrada veré después que son las mejores porque, por lo menos, pueden andar sin arrastrarse y no son contagiosos com otros que se hallan en pavellones cerrados…”.
Carles Sentís i Martí de Riquer a Barcelona, on van entrar amb les tropes de Franco
Els processos de Nuremberg a alguns dels líders nazis van constituir una fita històrica en el Dret Internacional Penal i un precedent dels tribunals internacionals per jutjar els crims contra la humanitat. Com a home ben col·locat als cercles de la premsa controlada mà de ferro per la dictadura, l’ínclit Sentís no hi va faltar. I va enviar unes cròniques en les quals, excepte les referències burlesques i insultants per als “rojos españoles” que van testificar, el contingut va ser una triallonga de bajanades irrellevants pel que es jutjava: Von Papen “estaba un poco desfigurado sin bigote, pero conservando toda su estampa diplomática con su traje.., de una tela muy chic”; les picades d’ullet que va fer Goëring durant el procés li van semblar “entre juguetonas y amables, y desde luego para mí nada antipáticas”; Rudolph Hess, del qual afirmava que no semblava “un ser natural”. És a dir, una banalització dels seus crims a través d’una crònica sobre el “factor humà” (sic) del procés.
.jpg)
SAMARANCH I FRANCO
I, en fi, el seu ferm compromís amb la dictadura el tornaria a manifestar ridiculitzant els esforços de José Giral, president del Govern de la República a l’exili per convèncer l’ONU el 1945 que condemnés el règim franquista.
Mantenir i difondre la memòria és un senyal de salut democràtica. El cas Sentís no deixa de ser un altre entre molts (Samaranch, Porta…), que desacrediten l’obscenitat històrica i la misèria moral d’afirmar que la Guerra Civil va ser contra Catalunya. Aquí, alguns, com Sentís, van ser franquistes, d’altres s’hi van acomodar sense gaires problemes oblidant-se de la identitat, com a mínim fins al 1977; la majoria va intentar sobreviure com va poder i, entre aquests, d’altres també van resistir.
Marc Carrillo és catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra.
http://cat.elpais.com/cat/2016/08/17/opinion/1471424922_558371.html
DALÍ I FRANCO
Pla, Dalí i Eugeni d’Ors, a la llista dels “carrers franquistes” de Madrid que s’han d’eliminar
El diari ‘El País’ publica part de l’informe que la Universitat Complutense ha elaborat a petició de l’Ajuntament de Madrid
Sílvia Marimon Barcelona
Josep Pla Josep Pla
1
D’esquerra a dreta: Eugenio d’Ors, Marqués de Moret, Fernando Labrada, Conde de Casal, Antonio Gallego Burín i Francisco Franco, …
Alguns dels noms que figuren a la llista de “carrers franquistes” que ha elaborat la Càtedra de la Memòria de la Universitat Complutense a petició de l’Ajuntament de Madrid poden crear força polèmica. Entre ells hi ha alguns escriptors i artistes catalans, com Eugeni d’Ors, Josep Pla i Salvador Dalí. També s’hi poden llegir els noms de Juan Antonio Samaranch, que va ser president del Comitè Olímpic, o del que va ser president del Reial Madrid, Santiago Bernabéu. A Barcelona, fa un parell d’anys, una trentena d’associacions de veïns també van batallar perquè Samaranch no formés part del nomenclàtor.
Eugeni d’Ors, el 1915 va fundar l’Escola de Bibliotecàries, i el 1917 es va convertir en el màxim responsable d’instrucció pública de la Mancomunitat de Catalunya. Pocs anys després, però, va ser molt crític amb el “catalanisme provincià”, i quan va començar la dictadura de Primo de Rivera hi va donar suport. Alguns informes policials francesos del 1938 també assenyalaven Pla com un dels organitzadors més actius del centre d’espionatge franquista que hi havia al sud de França. Segons aquests informes, Pla treballava per al Servicio de Información de la Frontera Norte de España, com va revelar fa anys l’historiador Jordi Guixé. L’escriptor empordanès era “l’agent número 10”.
juan antonio samaranch falangista
‘El País’ avança molts més noms i assegura que la “llista no és definitiva”. Malgrat tot, segons informa el diari, l ‘alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, ja va anunciar que els personatges històrics relacionats amb el món de la cultura no s’eliminaran del nomenclàtor. Les fonts citades per ‘El País’ asseguren que els historiadors de la Complutense han fet la proposta segons “criteris històrics”: “Nosaltres fem la proposta de tots els noms franquistes segons criteris només històrics. Persones que estan relacionades d’una manera o altra amb el dictador. Després serà l’Ajuntament de Madrid qui decideixi quins noms s’eliminen”.
L’informe ‘La pervivencia del franquismo en el callejero madrileño’ el firma l’historiador Antonio Ortiz, i destaca que “malgrat el temps transcorregut des de l’aprovació de la llei 52/2007 del 26 de desembre, coneguda com a llei de memòria històrica, molts carrers de Madrid continuen commemorant, a través dels més diversos personatges o fets, la sublevació militar de la Guerra Civil i la repressió de la dictadura”.
JUAN ANTONIO SAMARANCH EN LA SEDE DE FALANGE ENTREGANDO TROFEOS EN LOS AÑOS 60
L’informe proposa eliminar tots els militars franquistes que van intervenir a la guerra, però també els que no van participar directament en la rebel·lió. Entre els noms proposats també hi ha el del ministre de la UCD Enrique de la Mata Gorostizaga, l’escriptor Vizcaíno Casas, el torero Manuel Rodríguez Sánchez (Manolete) o el diputat José Calvo Sotelo.
http://www.ara.cat/cultura/Pla-Dali-Eugeni-franquistes-Madrid_0_1520248050.html
miércoles, 5 de febrero de 2014
SALVADOR DALI VISITA A JOSEP PLA UNA CALUROSA MAÑANA DE JUNIO EN PALAFRUGELL
Salvador Dali se ha levantado esta mañana con un humor algo peor de lo acostumbrado. Suele despertarse pletórico, satisfecho de estar haciendo lo que le corresponde, pero esta vez no sucede así. Hablemos con propiedad, más que enfadado, se halla pesaroso e inquieto, ya que ese mismo día se dispone a hacer algo que se sale de lo común. Pese a que Gala aprobó la posibilidad de cancelar el encuentro; cuando Antoni, su secretario, intentó, a lo largo de toda la tarde, ponerse en contacto telefónico con el escritor, no le fue posible conseguirlo por culpa de una saturación en las líneas.
Ahora ya es demasiado tarde. Salvador no ha dejado de asistir jamás a una cita con un amigo. Y tampoco esta vez va a hacerlo. Pretende el pintor, ante la escasa repercusión que “Rostros Ocultos” ha tenido en los Estados Unidos de América, que Pla le prologue la novela antes de su salida al mercado español. Antoni le ha dicho que la firma con Caralt se halla casi cerrada.
Duda, Salvador, si engomar las guías de sus bigotes para que estas queden enhiestas y pletóricas, como cuando se exhibe en público, o bien dejarlas lacias y tristes y, así, despertar la conmiseración del maestro. Dalí acostumbra a caer en este tipo de especulaciones.
En Palafrugell, esa mañana, hace un sol de justicia. Antoni lo ha llevado hasta allí en el Pontiac, poco más de media hora de camino, y ahora lo espera en la plaza rodeado de un enjambre de chiquillos entretenidos en curiosear alrededor del automóvil.
Antes de entrar en la casa, Salvador se pellizca… retorciéndolas, con un tic nervioso, las guías de su bigote. Llama a la puerta con la aldaba y, lo mismo, golpeando en ella con el puño de su bastón. Este representa la cabeza de un galgo. Sale a abrirle la puerta una mujer canosa, bajita y desgreñada. “El senyor Josep ho está esperant al pati” le dice, mientras con un gesto de la mano le indica que la siga.
Vemos a Pla sentado en un sillón de mimbre a la sombra de una higuera. No lleva puesta la boina. Se levanta cuando aparece Dalí y se dirige a él para abrazarlo.
“Está molt bon aquest vi negre”. Afirma el anfitrión, señalando una botella de tinto que reposa en una mesita junto a la butaca. Al lado de la botella hay dos vasos: uno vacío y otro a medio llenar. Permítasenos, en atención a nuestro público lector, traducir al castellano la conversación que va a tener lugar, entre los dos hombres, a partir de este instante.
“Ya sabes, José, que no acostumbro a beber. No se que disparates sería capaz de cometer si lo hiciera. Ponme sólo un dedo, para probarlo…”.
“¡Vas a ver que vino!”.
Dalí se moja un poco los labios. Da un trago. Lo paladea.
“Está bueno… ¡ya lo creo!”.
“Lo hacen los de Romaguera. Su padre plantó Merlot de Francia… me parece que trajo las cepas de Libourne, o de por ahí, antes de la guerra, y le da un gustillo al vino, como a ciruela, que lo hace pasar de maravilla”.
Dalí apura su vaso, y, luego de algunos carraspeos bastante aparatosos, se dispone a exponerle, a Pla, el motivo de su visita.
“Te sirvo otro poco, hombre ¡qué hace muchísimo que no nos veíamos! ¿Qué tal van esos cuadros? Ahora vives en Estados Unidos… he oído decir… “.
Pla se apresta a volver a llenar -esta vez casi hasta arriba- el vaso de su amigo.
“Fumar, no fumas ¿no?” está diciéndole mientras extrae de un bolsillo del chaleco una cajetilla de Ideales.
Se han terminado entre los dos, la botella de vino, y Dalí no le ha dicho a Pla nada de su novela. Este le va contando una serie de anécdotas de, por allí, bastante simpáticas y le asegura que su abuelo materno, y un tío suyo, fraile, simpatizante de la masonería, eran medio parientes.
“Le voy a decir a la Eulalia que nos traiga ahora un par de botellas del de Banyuls, que aguanta un poco más el cuerpo”.
Los dos hombres continúan bebiendo parejo y sin pausa. De ven en cuando ríen. Otras veces más, permanecen, los dos, abstraídos mirando pacíficamente en derredor suyo. Cuando toca hablar de mujeres, Pla le dice a Dalí.
“Soy antifeminista porque tengo demasiada buena opinión acerca de ellas”.
A este otro, le gira, ahora, todo el patio alrededor de los ojos. No habla. Suda. Se imagina todo lo que está viendo, todo lo que en esos momentos está sintiendo, expuesto encima de un lienzo. Colores y desmesura a la par.
Pla se asusta un poco y le grita a su amigo:
“¡Coño, Voro; di algo!”.
Salvador traga saliva, recapacita, y, haciendo un aparatoso gallo con la garganta, vocea:
“¡Asturias patria querida…!”
Pla lo secunda: “¡… Asturias de mis amores!”.
Desde la cocina, mientras prepara un arroz con caracoles y conejo, Eulalia escucha vociferar a los dos amigos y se sonríe.
“Los hombres son iguales que los niños” masculla para sus adentros. Y vuelve a sonreírse.
http://julianbluff.blogspot.com.es/2014_02_01_archive.html
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada