Manresa-Les fàbriques del riu del segle XIX-Adéu seda, hola cotó!

Manresa-Les fàbriques del riu del segle XIX-Adéu seda, hola coto

Adéu seda, hola cotó!

Les fàbriques del riu del segle XIX

Mapa amb les principals fàbriques tèxtils que hi havia al costat del riu Cardener a finals del segle XIX.
Imatge: “Manresa. Una història per conèixer” p.86

El segle XIX una sèrie de canvis econòmics, socials i demogràfics van alterar notablement l’evolució de Manresa, que en aquesta centúria deixaria de ser un nucli manufacturer per esdevenir en un ciutat-fàbrica de primer ordre al panorama català. La producció de seda havia decaigut i el cotó entrava en força a la ciutat. Les causes d’aquest canvi, principalment foren dos, la pèrdua del mercat colonial espanyol d’Amèrica i la Guerra del Francès (1808-1814). L’ascens del cotó va lligat amb la crisi de la seda i amb la demanda de de nova matèria tal com feia referència un document de l’ajuntament de Manresa datat l’any 1831:

“Desde la pérdida pués de nuestras colonias el tráfico de Manresa se ha reducido en una pura fabricación y esta ha quedado reducida en una centésima parte de lo que se hacía antes.”

A principis del segle XIX els esforços i els capitals s’invertiran en la industria del cotó. De fet la gran activitat industrial de la història de Manresa per antonomàsia, ha estat la cinteria de cotó. La fabricació de cintes, anomenades vetes també, ocupava quasi la totalitat de les fàbriques de la ciutat. El 1854, hi ha constància d’un sindicat que agrupava aquests treballadors, era el Montepio de Cintaires, que defensava els drets dels cintaires. Més endavant, el 1872 va aparèixer la Societat de Treballadors de Cintes de Cotó i el 1939, la nova oligarquia franquista creava el Gremi de Cintaires. Manresa és avui en dia la seu actual del Gremi de Cintaires d’Espanya. Una dada que corrobora aquest fet: l’any 1971 el 25% dels teixits estrets (cintes i vetes) produïts a l’estat espanyol es feien a la ciutat de Manresa.

Tornant al segle XIX i a les cintes, aquesta nova activitat era més complexa i necessitava més maquinària per produir. La força manual per fer anar els instruments i màquines no era suficient i es requeria la força de l’energia hidràulica. Per aquest motiu les noves fàbriques tèxtils van construir-se al costat dels corrents fluvials. Les primeres fàbriques construïdes a Manresa al XIX, no són curiosament al riu Cardener, sinó al torrent de Sant Ignasi, tot i que més endavant el riu seria el punt de referència de les noves instal·lacions fabrils. Les fàbriques tenien una resclosa, que a vegades era compartida per mes d’una fàbrica, per retenir l’aigua que baixava del riu, la qual era conduïda a través d’un canal fins a la fabrica. Allà, i gracies a un petit salt, l’aigua feia firar una roda hidràulica que, connectada a un sistema d’embarrats, feia moure les màquines, ja siguin les que filaven o les que teixien.

La majoria d’aquestes noves fàbriques s’hi filava cotó, però també n’hi havia de tints, que aprofitaven l’aigua dels torrents de la ciutat. El fort creixement del sector tèxtil va comportar l’aparició d’un seguit d’indústries i negocis complementaris i auxiliars, com foneries, tallers metal·lúrgics, fusteries industrials, empreses de construcció, magatzems d’obres… que s’afegien a les tradicionals ocupacions de Manresa com els marbristes, ebenistes, vetaires i com no, els espardenyers.

http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2015/07/adeu-seda-hola-coto.html

La indústria del cotó

Manresa, un cas singular dins del context català industrial

La teoria generalitzada que la indústria catalana va del carbó a l’energia hidràulica, de l’historiador Jordi Nadal, no es compleix a Manresa i a altres poblacions on hi ha precocitat en la utilització dels salts d’aigua. No es pot estudiar únicament la industrialització de Barcelona i generalitzar-la a la totalitat del territori català.
La història de la industrialització a Manresa es contraposa a la teoria generalitzada de Jordi Nadal, segons Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània i professora de la Universitat de Barcelona. Manresa és un cas de revolució industrial hidràulica, ja que la màquina de vapor arriba tard a la ciutat: es fa entre el 1760 i el 1870. La indústria cotonera va ser protagonista en el procés d’industrialització català. Els sistemes de confecció de fil venien marcats per tres tipus de màquines:

1) Jenny: funcionaven amb força manual i teixien un fil dèbil, adient per a la trama.
2) Water-frame: funcionaven gràcies a la força hidràulica i teixien un fil fort, adient tant per a trama com per a l’ordit del gènere de punt.
3) Mule-jenny: funcionaven amb força animal o hidràulica i feien un fil fort adient tant per a trama com per a l’ordit.

A Manresa, la filatura mecànica utilitzava una variant de les water-frame i gairebé no s’utilitzaven Jenny ni Mule-jenny. Les Jenny eren escasses, i les poques que hi havia se suposa que eren les substitutes de les water-frame quan el cabal del riu no era suficient.
Les water-frame també eren utilitzades per a la cinteria, una de les activitats econòmiques més importants de Manresa. La cinteria s’inicià en el segle XVIII a partir del moment que es treballava menuderies de seda, i continuà al segle XIX amb el teixit de les vetes de cotó. Era una indústria poc espectacular però va ser molt important en el context de la ciutat perquè va ajudar al finançament de la indústria cotonera tradicional. En aquest sentit, el 1760 hi ha un gran increment de demanda de vetes i galons.
A Catalunya els nous sistemes de filatura arriben per la transferència tecnològica, tot i que a Anglaterra (pionera tecnològicament) estava prohibit ensenyar als altres països les tècniques de filatura anglosaxona.
És important destacar la localització de Manresa, una ciutat situada a la riba del riu Cardener i també del Torrent de Sant Ignasi, que van permetre obrir filatures de cotó de força hidràulica.
La primera fàbrica de Manresa amb water-frame data de l’any 1802 -la primera accionada amb força hidràulica de Catalunya- se situa al Torrent de Sant Ignasi. La filatura està constituïda per quatre socis: Dalmau, Codina, Martí i Serrano. L’home clau del projecte va ser Pablo Serrano, procedent de Madrid i format a la Fàbrica Real d’Àvila. La iniciativa d’aquests quatre empresaris va tenir tant d’èxit que tres anys més tard obren una altra fàbrica al mateix torrent.
El cotó a Manresa arriba a ser tan dominant que finalment s’han de construir fàbriques al riu Cardener tot i que suposa dificultats com picar pedra i fer canals a causa de la poca pendent del riu. A banda, davant la dificultat de buscar salts d’aigua, molts molins paperers, moliners i fàbriques llaneres es reconverteixen en filatures i es construeixen fàbriques amb capital d’empresaris manresans a les poblacions dels voltants de Manresa.

http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2008/10/la-indstria-del-cot-manresa.html