Carrer /Les Portelles de Sant Jaume, cagadora de Calaf i comarca de l´Alta Segarra , tifas i pixaments als portals de les cases pel bestiari de dues cames

Carrer /Les Portelles de Sant Jaume, cagadora de Calaf i comarca de l´Alta Segarra , tifas i pixaments  als portals de les cases pel bestiari de dues cames



1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).
Article dedicat a la vila altsegarrenca, ple d'anuncis de fàbriques i serveis d'ara fa quasibé cent anys.

1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).
L'arc de l'antic hospital medieval, a la dreta de la imatge, avui encara conservat.

1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).
La façana de l'església de Sant Jaume, amb el singular i esvelt campanar de prop de 60 m. 

1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).
L'article fa un gran recull del folklore local: les lletres de les camilleres [caramelles]. Se'n publiquen les lletres de les «primeres... que sortiren a toc d'alba de 1840»:«Camilleres no les cantaven
A Calaf, ni pensament;
els sabatots começarem
sols per un divertiment.
Els primers les començarem
el dia de matar el porc,
quan feien les 'butifarres'
a la voreta del foc».Als qui no feien presents als cantaires, se'ls dedicava alguna agra estrofa:
«Mala casa, mala brasa,
mala brasa i mal tió;
a l'amo i a la mestressa
mala sort que Déu els doDéu el do pigota i ronya,
i també el xarampió».

L'antiga rivalitat amb l'altra vila principal de l'Alta Segarra, Prats de Rei, queda reflectida en la rondalla popular que s'hi transcriu. És la història del Ricard de Prats de Rei, i de la calafina Agnès, casats d'amagat malgrat els recels dels veïns i famílies.

1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).
Un parell de poemes de calafins lletraferits. La lletra de les caramelles de 1899 a Calaf, d'autèntic regust popular:«Nenes maques de Calaf,
no baixeu a les portelles,
puix al vespre hi sol haver
llops que es mengen les ovelles».«Per tu han vingut rics hereus
de Manesa i d'Igualada;
Déu et conservi per a mi,
bella flor de la Segarra».

1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).
Resum dels primers Jocs Florals calafins, inaugurats al 1903, i presidits per Leonci Soler i March (1858-1932), un destacat advocat terratinent, intel·lectual i polític de la Manresa del tombant d'aquell segle.

1926. Viles de Catalunya: Calaf,
«La Veu de Catalunya», 3 de setembre (ARCA).
Diversos anuncis de magatzems, fàbriques, botigues, fonda, que es fa valdre el «gran local per a pupil·latges d'autos de totes menes», i «cafè i cinema» a la Plaça dels Arbres, quan encara era muthttp://quinalafem.blogspot.com.es/search/label/Calaf[1198] Mercat de Calaf, segle XVIII

 

 

Segle XVIII. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).
Gravat divuitesc de la vila de Calaf, famosa pel seu llegendari mercat, capital de l'Alta Segarra.La llegenda del Mercat de Calaf ha arribat fins a nosaltres gràcies a Apel·les Mestres (1854-1936), escriptor i poeta, dibuixant satíric i gran il·lustrador, excursionista, jardiner notable i un dels pares del modernisme català. Al 1895 publicà el volum 'Tradicions' dins la col·lecció Folklore Català de la Tipografia Espasa & Cia de Barcelona; recollides i escrites per l'autor, el núm. 101 duu el títol "El mercat de Calaf" i la llegenda original diu així:

«El mercat de Calaf havia estat altre temps un dels mercats més importants de Catalunya; no obstant això, no és pas a la concurrència que cridava, ni al diner que feia córrer a allò que deu la seva celebritat. No, no és la seva importància mercantil, sinó un incident extraordinari el que li donà la fama que va perpetuant-se de segle en segle.

Calaf és un país fred, tan fred que els seus hiverns es consideren dels més rigorosos, i amb tot i ser-ho tant, en vingué un tan sobtat, tan superior a tots els haguts i per haver, que un dia de mercat, quan tota la plaça era plena de bestiar i de compradors, sobrevingué una gelada tan horrorosa que les paraules es glaçaven en sortir dels llavis. Tothom tractava i contractava, tothom demanava i oferia, però no se sentia res; i com havia de sentir-se si, com us dic, al moment de brotar es glaçaven les paraules!

Però el dia anà avançant, cobrà força el sol i a la fi començà el desglaç per allà a migdia; i així com s'anà desglaçant l'aigua, s'anaren desglaçant les paraules, totes les paraules que durant tot aquell matí havien anat glaçant-se per la plaça! 

!Ah, fillets de Déu! Us l'imagineu el rebombori que es produí de cop i volta? "Quant d'aquest matxo? -Compreu-me aquest porc! -Tres unces! -Vint-i-quatre dobles! -Aquest parell de bous queda per mi! -Ja us el podeu mirar per tots cantons. -Set unces. -No tira pas guitzes? -Ni mitja dobla menys!" Etc, etc.
És a dir, que entre les paraules que es deglaçaven i els crits dels que volien parlar i no podien fer-se sentir, va resultar tal xivarri i tanta confusió que no va haver-hi manera de fer-se entendre. I segons uns, el mercat de Calaf va acabar-se a garrotades; segons altres, fugint tothom amb les mans a les orelles». 

Text extret del llibre "Històries de Calaf. Visions, tradicions i personatges", de Josep M. Solà, Edicions de L'Albí, col·lecció La Guita, Berga, 2008» (veg. lo carranquer).

 

 

 

Segle XVIII. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).Aquest gravat fou publicat per Carreras Candi (Geografia General de Catalunya, 1913) sense cap altra indicació. La vila s'ajau en un suau pendent i per sobre de les cases destaquen els grans edificis militars i religiosos: el castell (2), la col·legiata de Sant Jaume (3), i la Torre de Caselles (5). Aquesta gran masia era fora vila, un gran casalici de planta quadrangular fet en pedra de sauló. Una típica casa pairal segarrenca, amb una immensa galeria de planta baixa de sis arcades de mig punt.

Segle XVIII. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).Com era usual a gairebé tot arreu, fora muralles s'aixecava, vora el camí ral, el convent de Sant Francesc (6). Dalt del turó posterior de la vila, una torre (4) s'aixeca als quatre vents: és el molí fariner.

Segle XVIII. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).En l'altre turó, l'ermita de Sant Sebastià (1), i alguns masos modestos a l'esplanada de cereal de secà que s'hi conreava -i conrea- en aquell altiplà de clima fred i boirós. 

Segle XVIII. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).En el detall ampliat s'aprecien uns quants tancats dels horts o pletes de les cases, i el portal d'accés a la vila closa, dit del Carme o de la Vall (7). I la magnificència de castell i església.

Segle XVIII. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).El portal de Sant Jaume (8) al capdavall de la vila.

1783. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).dins «Atlante...» de Bernat Espinatlt.«...está situada la Villa de Calaf en una llanura... abundante en trigo, vino, hortaliza, y regalada de fruta». En aquell mitjan segle XVIII, hi havia 200 veïns. O sia, cap als mil habitants o poc més, si tinguéssim en compte la població dispersa llavors relativament abundant.

1783. Calaf, l'Alta Segarra (l'Anoia).dins «Atlante...» de Bernat Espinatlt.«...tiene asimismo esta Villa un Convento de Franciscanos Observantes, varios oratorios o hermitas, y un buen Hospital, en donde se recoge a los pelegrinos». L'antiga ciutat murallada tenia cinc portals «y tiene una fuente muy abundante». Amb tres fires l'any i dos dies de mercat setmanal, no és gens d'estrany que agafés tanta fam!http://quinalafem.blogspot.com.es/2015/10/1198-mercat-de-calaf-segle-xviii.html